Filosofia galàctica d’un grup d’un altre planeta sobre la imporbabilitat, La banda del fin del mundo és un espectacle que qüestiona com entenem l’actualitat i la nostra existencia, i convida al públic a un concert per a “despullar l’ànima i abraçar el caos”. No us perdeu loscorderos.sc i Miss Q a la Sala Hiroshima aquesta primera quinzena de febrer. Estrena al Festival de Temporada Alta 2015 (Girona).

La Banda©LeoCastro_TRIO_2

©LeoCastro

Què ha dit la premsa?

Crítiques al Recomana

A l’espera d’un nou ordre

Per Núria Sábat (25/11/2015)

Sense renunciar al segell que els caracteritza i els ha fet mereixedors d’uns quants premis, el grup format per David Climent i Pablo Molinero ha estrenat un nou look amb el qual ha aconseguit cridar l’atenció. I no pas des d’un plantejament que a hores d’ara pugui considerar-se absolutament radical i trencador, però sí configurant un espectacle renovat i prou sorprenent, de ressons apocalíptics i un xic “pops”, que compta amb la presència de la danesa Pia Nielsen; cantant, compositora i actriu amb la qual formen un trio ben avingut i molt efectiu a l’escenari.

Estrenat dins la Setmana de Creació Contemporània del Temporada Alta, La banda de la fi del món és un muntatge que respira frescor, energia i un desvergonyiment divertit i un pèl provocatiu que de vegades sap provocar la riallada.

Amb la incorporació de Miss Q, la música –juntament amb la lluminositat i el color– pren protagonisme i esdevé el focus d’atenció d’una proposta –en la línia del que ells van batejar com a “teatro bastardo”, perquè hi conflueixen text, expressió corporal, objectes i música– que gira al voltant de la seva elaboradíssima teoria de la improbabilitat; és a dir, la probabilitat que passi allò que és altament improbable. L’exemple més clar és el cas de Roy Sullivan –protagonista involuntari d’un cèlebre anunci que lloava els beneficis del Tetra Pack–, que va sobreviure a l’impacte de set llamps.

Procedents d’alguna galàxia desconeguda i decidits a dir-nos el que encara ningú no ens ha dit, ens exhorten a fer alguna cosa –per molt utòpica que sembli–, perquè davant l’arribada imminent d’un nou ordre ens cal, necessàriament, “reevolucionar”.

Les armes escollides per convèncer-nos –malgrat tenir clar que explicar-nos tot això a nosaltres és com “explicar la teoría kantiana a un cerdo vietnamita”– són les que millor podrien aconseguir-ho: una mica de provocació, molta música en directe, reflexions esbojarrades que es verbalitzen a crits o en un xiuxiueig, imaginació, una vitalitat increïble, un domini excel·lent de l’expressió corporal, i un final apoteòsic capaç de vèncer qualsevol brot d’escepticisme.

La Banda©LeoCastro_PiaPablo_2 Pop postapocalíptic amb tocs d’humor negre, desinhibit i un punt excessiu

 Per Jordi Bordes (20/11/2015)

 Miss Q ha fet girar com un mitjó el treball auster de  Loscorderos.sc. Ara, la musicalitat i el to divertit no deixa  quasi en cap moment l’espectador. El viatge que proposen,  respon, en certa manera el desencís de Elhombrevisible (La  Seca, 2014). Fan, en certa manera, com els seus mestres de La Zaranda que responen les escenes d’un muntage amb el següent. Ara, són una colla d’extraterrestres que procuren convèncer els terrícoles que entenguin que s’ha de creure en la clau de la improbabilitat. Que la humanitat l’erra quan pensa només en la ciència demostrada.La matemàtica de la societat encara no fa cabal de l’existència de la casualitat científicament. El que es pot entendre com un error de sistema és, en relat, una demostració de la fórmula. El sentiment asocial d’aquell heterònim de Pessoa de l’espectacle anterior, es constata com a necessari per plantejar aquesta raresa terrícola, que tant apassiona els altres éssers (i ànimes a través d’una mèdium divertida i gutural) vinguts de les estrelles.

Al discurs divertit i ben trenat (tot i que potser excessiu) se li sobreposa una musicalitat constant. Com si aquests éssers haguessin patit el cataclisme d’El gran despropòsit(Nau Ivanow, 2013). És una música incidental, molt superficial qe dóna a l’escena un aire pop. Però no tot éshappy flower. En la interpretació del text hi ha una coeografia que és marca de la casa: constant evolució dels dos personatges que s’entrellacen mentre la Dama de l’Improbable es manté, sempre distant (de fet, apareix com a incapaç de caminar per sí sola). Potser peca de voler-se salvar de la catàstrofe dramatúrgica apel·lant al seu projecte inicial però que no van poder realitzar per falta de recursos econòmics! (una metateatralitat que dóna un punt nou de comèdia però que és innecessari i sona a recurs per salvar el quadre, lamentablement.

L’obra en general respira frescor i desinhibició. No es qüestiona per a res la capacitat de fer el ridícul. De fet, s’ataca a aquest objectiu per aconseguir una comicitat notable, en una posada en escena estel·lar. Vigileu que ningú sigui abduït. Una mena d’E.T amb abric sentencia el quadre. Molt bon final.